Helleborus viridis

Helleborus viridis és una planta herbàcia rizomatosa, que per dir-ho així resumidet substitueix a la seva germana Helleborus foetidus (marxívol),a les terres altes, ja que és pròpia de boscos caducifolis humits, típicament de fagedes montanes i boscos subalpins. A diferència del marxívol, no és una planta fètida.

A la tardor, la part aèria de la planta ha desaparegut totalment, i a partir del febrer emergeixen les noves tiges floríferes, que surten abans que les fulles. Aquestes tiges porten el què serien bràctees o fulles caulinars, sèssils i una mica més petites i menys dividides que les autèntiques fulles, que sortiran més tard, i que seran totes basals, grans, poc nombroses, glabrescents i llargament peciolades. 

Les tiges floríferes porten de 2-4 flors, grosses, de 3-5cm. de diàmetre, amb 5 tèpals verds, que corresponen als sèpals, nombrosos estams com totes les ranunculàcies, i els pistils lliures entre si però una mica soldats per la base. Les flors tenen de 8-12 nectaris interns tubulosos, més curts que els sèpals i que corresponen a l’evolució dels sèpals. 

En una flor, el conjunt d’estams s’anomena androceu i constitueix la part masculina. Els estams estan formats pel filament i l’antera. Les anteres, normalment estan constituides per 2 teques. Cada una d’elles conté els sacs pol·línics (normalment 2), que contenen el pol·len. Els estams són fulles evolucionades que s’han especialitzat en generar i alliberar pol·len.

H. viridis floreix des de finals de l’hivern fins al principi de la primavera, del febrer a l’abril.

El fruit de l’el·lèbor verd són 3(4) fol·lícles soldats per la base.

Com tantes altres ranunculàcies, l’el·lèbor verd és altament tòxica en concentracions petites, amb propietats cardiotòniques molt potents. S’aconsella no tocar-la amb les mans.