Delphinium elatum subsp. montanum

Delphinium montanum és una herba perenne, erecta, amb pilositat patent, de fins a uns 60 cm. Té les fulles peciolades, profundament palmatipartides, amb els folíols 1-2 pinnatipartits. El seu hàbitat preferent són les tarteres més o menys estabilitzades de l’alta muntanya (estatge subalpí i alpí inferior).

Fa unes flors súperboniques, d’un color blau més aviat clar, totalment zigomorfes, amb un esperó nectarífer que comença sent dret i després es corba, molts cops bífid a la punta, caràcter que el distingeix de les altres espècies de Delphinium. L’embolcall extern el formen 5 sèpals petaloides: 2 sèpals anteriors o ventrals, 2 sèpals laterals i el sèpal posterior estès en forma d’esperó. Dins hi ha 4 pètals centrals, 2 de nectarífers, interns, i 2 de laterals, externs, de color bru fosc i amb un indument ciliar blanc-groguenc. Aquesta estructura recorda la morfologia d’un àpid (insectes tipus abellot…).

L’esperó de muntanya és una espècie endèmica dels Pirineus orientals. Actualment se’n coneixen només 11 localitats, situades als Parcs Naturals de Cadí-Moixeró i de les Capçaleres del Ter-Freser, i a les Reserves Naturals de Noedes i de la Vall d’Eina.

A causa de la seva raresa global, aquesta espècie ha estat considerada d’interès conservacionista alt. A Catalunya compta amb protecció legal. Segons la IUCN es cataloga com a espècie vulnerable (VU). La IUCN, Unió Mundial per a la Conservació de la Natura, és un organisme internacional dedicat a la conservació dels recursos naturals. Divideix les espècies en tres categories: extintes, amenaçades i en risc baix. Dins les amenaçades, també hi ha tres subapartats, un de les quals és la de VU (vulnerable), diguem-ne la situació menys preocupant dins les espècies amenaçades en perill d’extinció.

En el global dels llocs on és present se’n fan diversos estudis de seguiment per veure l’estat de les seves poblacions. Tot i que les dades que hi ha no són de massa anys enrere, sembla que almenys en els llocs on hi ha les poblacions més grans (Eina i Serra del Cadí), les poblacions es van mantenint més o menys estables, mentre que als llocs on hi ha ha poblacions mitajnes o petites això no es podria afirmar.

Una de les causes de desaparició d’individus és perquè els animals la mengen, sobretot s’ha observat en els isards, que se’n mengen les inflorescències. Sembla ser però,que aquest fet es podria considerar que entra dins una certa “normalitat” de la seva dinàmica poblacional, i que en tot cas només seria greu on hi ha poblacions més aviat petites.